Deure de memòria. Una societat interpel·lada que eludeix la responsabilitat durant dècades, sumint les víctimes en una doble ofensa.
Les famílies resisteixen i es neguen a acceptar l’oblit. Aprenen i pateixen el trauma des de la privacitat familiar. Fins i tot, durant la dictadura, des de la prohibició, des de l’acatament imposat.
Les dècades i la falta d’implicació política cronifiquen l’estigmatització i el ritual del record és un murmuri. Els objectes que els uneixen als seus parents són un secret. La dimensió pública arriba tard i la institucionalització arranca amb alts i baixos.